Se’l va cursar de nou dintre d’aquell antro que estava molt lluny de ser un lloc decent, feia moltíssim que no en sabia res d’aquella persona que temps enrere havia estat el centre del seu món. Ella el mirava convençuda de què ja no hi quedava res, de què tot havia quedat dins d’un calaix amb dues voltes de clau i soterrat baix terra des de feia ja molt de temps. Però a mesura que se li acostava, el seu cor va començar a palpitar a un rumb fora del normal, i va notar com la seua respiració s’accelerava a una velocitat impossible de mesurar. Va haver de fer un esforç per fer que el seu cos parara d’una vegada per totes de tremolar, alhora que sentia que el seu estómac s’estava fent cada vegada més petit i que la cervesa que s’estava prenent en aquell instant sols feia que pujar-li a la gola per ser escopida. Quan al fi va poder calmar-se, el va tornar a mirar de reüll i va notar la presència d’aquells ulls marró clar penetrant els seus, que més bé reflectien una mirada obscura i intensa. Ella amb molt de valor i sense llevar-li la mirada, li va somriure amb tanta força com va poder ser capaç; segons despés, ell sense evitar-ho va llevar ràpidament la mirada pressionat per la situació que l’envoltava. A partir d'aleshores satisfeta pel que acabava de ocórrer, va empinar la botella i va pegar un glop d’aquells que tenen mínim 3 segons de durada; sabia perfectament que a la fi li havia guanyat la batalla.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada