Les últimes trenta línies

       És incapaç de pensar res i no teclejar-ho, de manera que cada cosa que pensa se li menja una nova línia i això fa que a la línia vint-i-sis s’adoni que, a només quatre línies del final, no aconsegueix centrar la història, de cop, retomb varies vegades aquella frase dins del seu cap. I tenia raó. Millor esborrar tot el que havia escrit,  doncs, una paraula mal col·locada ho estopejaria tot. Era aterrador el silenci sorollós que el rodejava i més encara, que aquell espai buit on es trobava fóra l’espill que reflecteix el seu interior.  De cop s’alça per desemboirar-se d’aquell soroll silenciós que no el deixava pensar amb claredat, i torna a asseure’s amb un cafè en mans. Les seues mans gelades contrasten amb les del cafè calent, i moments després, amb les mans ja escalfades pel cafè, decideix concentrar-se i intentar-ho una vegada més. De nou, es troba en front una pàgina en blanc, i amb un munt de caus que no sap com enllaçar, comença a poc a poc teclejant, i no tarda gaire en adonar-se’n que l’única cosa que fa és donar-li forma a la tinta que no sap que ha de contar. No té res que fer i encara té tota la nit per davant per escriure,  no obstant això, nota que li falta temps per tot el que se li acosta. Només feia que donar voltes per aconseguir aclarir tot allò que rondava dins del seu cap, però no se n’adonava que fins que no deixara de lluitar contra sí mateix no podria escriure més de dues línies que tingueren sentit les unes amb les altres.  Abarrotat pel desconcert, i després de consultar el seu rellotge, té la sensació de que ja no li queda molt més de temps. De repent, un impuls l’anima a teclejar amb rapidesa; sabia que havia de deixar-ho tot organitzat abans d’hora, i quan menys se n’adona ja es troba a pocs segons del final, tot convençut  en que la clau estava en el paper i no en les paraules escrites. Fent un últim esforç escriu l’última línia sense saber que aquelles paraules que realment no deien res en concret serien les ultimes que ell escriuria i les quals li donarien el seu major èxit. Quan ja és en la línia  trenta, apunt de posar el punt, el soroll de la tecla se sent a l’uníson que l’últim sospir del seu cor.